Davant l’imminent tancament de les urgències nocturnes al Centre de Salut de Montmeló, ICV-EUiA iniciem una campanya de denúncia, de lluita i de reivindicació ciutadana per a salvar les urgències a Montmeló.
El Centre de Salut NO es toca!!
Ja la tenim aquí! El proper 5 de maig, a la Plaça de la Quintana!
Article publicat a www.vallesoriental.com
Imagineu-vos per un moment que en un país no gaire llunyà el cap de l’Estat se’n va de vacances (pagades) a un país del tercer món, amb l’objectiu de matar un elefant. Imagineu-vos que ho fa, en plena crisi econòmica, amb 5.000.000 d’aturats, i amb el seu regne de cap per avall; i que la broma, a més, costa pel cap baix uns 50.000 euros. Imagineu-vos, per posar-hi més dramatisme, que aquest viatge el fa mentre el seu gendre és jutjat per un greu cas de corrupció, en el que ell mateix hi està implicat, i que el seu nét de 13 anys és ingressat a l’hospital per ferida amb arma de foc. I per posar-hi un to picant, imagineu que es descobreix que el viatge el fa acompanyat per la seva suposada amant teutona.
Imagineu-vos, per acabar-ho d’adobar, que tot això passa precisament un 14 d’abril, quan els republicans celebren el 81è aniversari de la proclamació de la democràcia i la llibertat al país, l’any 1931. Seria per riure, no?
Però, si passés de debò, us imagineu la premsa i els opinadors oficials llençant-se a parlar d’un suposat “debat successori”, i a especular sobre el temps que manca per a l’arribada del príncep al tro? No seria lògic imaginar que en aquest cas es plantegés a la població quin és el model d’Estat que volen? No seria lògic que tots els ciutadans menors de 52 anys, que no haurien pogut decidir quin cap d’Estat volien tenir, poguessin fer-ho? Per sort, és només ciència ficció. O no?
Però és que resulta que, la mateixa setmana, una presidenta que era molt amiga d’aquest cap d’Estat ha fet una cosa molt lletja. Resulta, dic, que ha decidit que el petroli del seu país, recurs natural escàs i estratègic, ha de produir beneficis per als ciutadans i ciutadanes del seu país; i per això n’ha comprat la producció. Mira que n’és de comunista, la Kirchner!
No patiu, però, perquè el president espanyol ja ha anunciat dures mesures diplomàtiques contra aquell país d’accents melosos i futbolistes baixets. La primera, eliminar de la graella televisiva l’edició de la Patagònia del programa Españoles en el mundo. Una declaració de guerra que ni la del Perejil, sí senyor.
I és que, a més de neoliberals, autoritaris i corruptes, en aquest país tenim un Govern de cutres.
El PP i CiU han aprovat una Reforma Laboral sense precedents, que pràcticament aboleix els drets laborals, inutilitza els convenis col·lectius i converteix els treballadors en simples objectes propietat dels empresaris. Des d’ara, un mal empresari podrà rebaixar-te el salari sense necessitat d’argumentar-ho, podrà canviar-te l’horari, el lloc de feina, les funcions…i evidentment, podrà acomiadar-te, sense causa, i pagant només 12 dies per any treballat.
Mentrestant, Rajoy incompleix les seves promeses i ens puja els impostos als de sempre, i a Catalunya, el Govern de CiU segueix la seva croada contra tot allò que és públic, desmantellant els serveis públics d’educació, salut, benestar, cultura, comunicació, I+D… i transferint-ne la gestió (i els beneficis) als seus amics propietaris de mútues privades, escoles concertades, grans grups de comunicació privats… El que es diu privatitzacions, de tota la vida.
ICV-EUiA considerem que tot plegat és una agressió brutal a les classes treballadores. Ës una estafa organitzada pels poders econòmics, amb el generós suport de CiU i PP, per a privatitzar serveis, abaratir l’acomiadament i destruir els drets socials i laborals de la ciutadania. En cap cas es demanen esforços als poderosos, ni s’inverteix en un model de sortida de la crisi tot i tenir més de 5 milions d’aturats.
Per això estem sortint al carrer, explicant que SI que hi ha alternativa. Lluitant pels nostres drets i combatent la resignació. Lluita tu també, participa amb nosaltres, rebel·lat i no deixis que et trepitgin més. El 29-M, VAGA GENERAL.
El 8 de març, dia de les dones treballadores, és any rere any, la data de les bones intencions, dels discursos i dels propòsits, per part de governants, institucions i empreses. Però malauradament, any rere any, es consolida la trista realitat d’una estructura social patriarcal i d’un mercat laboral que discrimina les dones de manera evident.
Segons diversos estudis, el salari de les dones continua sent de mitjana entre un 15% i un 25% inferior al dels homes (en la mateixa posició laboral), tot i que els nivells de formació femenins superen ja els masculins. Les taxes de temporalitat femenines també superen en 3 punts les dels homes. Les pensions masculines són de valors aproximats al 170% de les femenines. I a això cal afegir les demolidores dades sobre usos del temps, que reflecteixen que les dones dediquen, de mitjana, 21’5 hores setmanals a les tasques de la llar, mentre que els homes només n’hi dediquen 7’9.
Si al fet de ser dona hi afegim altres condicionants de precarietat, com ara ser jove, patir una discapacitat o ser immigrant, les dades són absolutament indignes d’una societat que pretén ser moderna i equitativa.
L’actual situació de crisi econòmica està servint per a que aquells que no han cregut mai en la igualtat social de gènere, aprofitin per a dinamitar les poques accions que s’havien posat en marxa, i per a fer retrocedir les tímides passes endavant que s’havien donat els darrers anys, i el fet clau és la instauració de la creença col·lectiva que les polítiques d’igualtat de gènere no són prioritàries en època de crisi.
La meritocràcia que pretén que els millors siguin recompensats, independentment que siguin homes o dones, sorgeix d’una premisa errònia basada en que uns i altres parteixen de la mateixa línia de sortida. Les càrregues i rols socials, els usos del temps, la diversitat… cal legislar políticament tenint en compte aquestes realitats. Només així, amb justícia i igualtat real, podrem afrontar una sortida col·lectiva de la crisi.
Resum del Ple Municipal del passat 28 de Febrer de 2012
NO A LA REFORMA LABORAL, SÍ ALS DRETS DE LES DONES
1.- NO a la Reforma Laboral
ICV-EUiA, juntament amb el PSC, presentem una moció contra la Reforma Laboral impulsada pel PP i CiU. Denunciem la injusticia i l’agressió als drets socials i laborals de la ciutadania.
El regidor d’ICV-EUiA, Juan Vinuesa, a més va fer una crida a la unitat de les forces polítiques, sindicals i veïnals d’esquerres de Montmeló, per a construir tots junts un front comú que planti cara a les polítiques de la dreta.
El PP va justificar el seu suport a la reforma laboral mitjançant l’atac al sindicalisme.
CiU es va abstenir.
—–
2.- SÍ als drets de les dones.
La regidora d’ICV-EUiA, Quima Silva, va presentar una moció, a la que es van sumar la resta de grups polítics, per a commemorar el dia internacional de les dones (8 de març).
La moció criticava les retallades de CiU i PP en programes d’igualtat de gènere, de violència masclista i d’atenció a les persones grans i/o dependents, i reivindicava que es respectés la llibertat de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
—–
3.- Destitució per decret
Una vegada més, el Govern Municipal pren decisions que afecten al personal de l’Ajuntament per Decret, sense cap mena de planificació i de manera arbitrària.
Aquesta vegada han destituït el Director de l’Empresa Municipal de Serveis i Obres (EMSO), sense donar NI UN SOL MOTIU.
Davant la critica, el Govern alega que ha de reduir costos econòmics de plantilla i que s’ha posat un cap d’àrea de territori, que manarà a l’EMSO i a tota l’àrea d’urbanisme.
El Portaveu d’ICV-EUiA va fer notar la profunda contradicció de dir que s’ha de reduir costos econòmics de personal, i a la vegada destinar 48.500€ anuals més a pagar complements als alts càrrecs tècnics. Contradicció que fins i tot l’Alcalde va reconeixer.
D’altra banda, es va insistir en la manca de planificació i l’arbitrarietat de les decisions del Govern, empreses sempre per Decret. No es va obtenir cap resposta concreta per part del Govern.
—–
4.- ICV-EUiA demana al govern municipal que s’ubiqui un remontable o algun altre limitador de velocitat al carrer Ayrton Senna, a l’alçada del Parc Infantil, ja que entenem que és un perill la desprotecció actual.
—–
5.- S’aproven per unanimitat ordenances municipals per combatre el mosquit tigre i l’escarabat morrut de les palmeres, així com el nomenament de representants al Consell de l’Associació de Municipis “Parc Territorial del Circuit”.
—–
Abrió los ojos y, sin mirar, vió un cielo azul y algodonado que asomaba risueño por el tragaluz. Tumbado en calma, una y otra vez, incluso una vez más, tarareaba, casi sin liberar la voz, la melodía de una olvidada canción infantil que ella recuperó para él unas semanas atrás. Siempre le arrancaba una carcajada, llena de amor.
Entraba ya con fuerza el mes de abril, y los abrigos quedaban condenados al ostracismo del armario, hasta la llegada del próximo otoño. El paraguas, aún húmedo, repicaba en su forcejeo contra los barrotes del balcón. Silbaba un viento altanero a rachas fugaces, pero el Sol lucía ya valiente, queriendo imponer su reinado a prisa.
Comprobó, con todos sus sentidos todavía en servicios mínimos, si tenía nuevas notificaciones en el teléfono móvil. Un par de correos electrónicos que podían aguardar y algunas solicitudes de redes sociales no ganaron el placer de su atención. Ninguna noticia de ella.
Tomó de un trago, como si llevase diez años vagando en el desierto, todo el agua que quedaba en el vaso, y de un giro casi mecánico aunque poco diestro, volvió a dar la espalda a la vida exterior, tendiendo su brazo huérfano de una espalda que arropar, hacia el otro lado de su cama, que aún conservaba la indescriptible mezcla de aromas en que se fundían el perfume de su cabello y el sexo apasionado de la mañana anterior.
Con la mirada obstinada en la fría almohada, trataba de remendar en su memoria, milímetro a milímetro, los trazos de su piel desnuda y de su sonrisa clara. Una de esas sonrisas que se contagian porque sí, porque son sinceras. Ansiaba recomponer los fotogramas mentales de su melena, ondulada y mediterránea, revoloteando por su cara en plena anarquía, frente al mar. De sus ojos tímidos y escurridizos, con el brillo de un amuleto de jade, chispeando en cada uno de esos besos que se daban como si no fuese a haber ninguno más.
Ella partió, más lejos de lo que él podía describir, y tres eternos años con sus más de mil madrugadas sin beso de buenos días, se erguían ante sus pensamientos como un muro inexpugnable, que les separaba del anhelado reencuentro. Solamente pensaba en cómo la abrazaría ese día, a su regreso, en el aeropuerto, provocando las miradas cómplices del resto de viajeros que desembarcarían en Barcelona con una sonrisa enternecida entre los dientes, perdida entre la cortesía y la envidia.
En esto andaba sumergido su interés cuando la vibración de su teléfono le reclamó un nuevo giro acrobático, que esta vez realizó con mayor habilidad. En la pantalla parpadeaba, en letras blancas, su nombre. Los latidos se aceleraron, el estómago se encogió por la emoción que trataba de ser contenida. Pulsó el botón verde con ímpetu y descolgó.
(Continuará…)
